Atònites

20190225_Alfonso Cuarón_fills

Atònites

Ahir es va celebrar la gala dels Òscars i un dels guanyadors va ser el director Alfonso Cuarón amb la seva pel·lícula Roma que parla sobre treballadores domèstiques al Mèxic dels anys 70. Malauradament les xarxes ahir no parlaven d’Alfonso Cuarón, ni del seu llargmetratge, ni de la crítica sobre la infravaloració de les treballadores domèstiques, no. Les xarxes socials estaven plenes de memes sobre les cares que el seu fill de 13 anys anava posant i de judicis i opinions sobre la seva actitud.

Poca estona després, un altre grup considerable de gent va començar a informar les persones que se’n reien, explicant que el noi té autisme i intentant traslladar-los l’esforç que suposava per ell estar en un ambient amb tants estímuls externs.

De nou, ens fem, com a mínim, dues reflexions: la primera, no se sap res d’autisme; la segona, tenim una facilitat per la burla, l’atrocitat i la crueltat que, a nivell de col·lectivitat, cada cop ens deixa més atònites.

Hi ha un enorme gruix social que encara no es planteja la possibilitat de que darrere les cares que veu exposades a la televisió -o a qualsevol plataforma d’àmbit social massiu- hi hagi una persona que pot arribar a patir pel que se li diu; que darrere aquesta persona, hi hagi una història que contextualitza la seva actitud i el seu comportament; i, a més, aquest gruix social es creu amb dret d’emetre judicis, burles i critiques primer, i molts cops, de l’anonimat; segon, des de la comoditat del sofà de casa seva i, per tant, de la no exposició; i, tercer, des de la col·lectivitat: no és un atac directe, no és un cara a cara, és llençar la pedra des de la multitud. No fa falta que s’amagui la mà. No importarà qui ha estat si són molts que llencen alhora.

On ens estem dirigint com a societat?

Perquè aquest noi té autisme i ens toca especialment d’aprop. Però si aquest noi no hagués tingut autisme, probablement li haguessin criticat qualsevol altra cosa; i si hagués sigut dona, se l’hagués jutjat pel vestit, el maquillatge, l’acompanyant o el posat.

I això és terrible.

Perquè no només estem en una societat on hi ha moltes persones que no respecten, ni tan sols es plantegen, l’existència de la diversitat funcional; sinó que estem en una societat on hi ha moltes persones que no respecten, ni tan sols es plantegen, les conseqüències del seu comportament que, al nostre entendre, tendeix a frivolitzar-se massa.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari