CFS Arenys de Munt – un exemple d’inclusió

20181218_Futbol Marco

CFS Arenys de Munt – un exemple d’inclusió

Entre gener i juny de l’any passat, en Marco, un noi de la Fundació de 12 anys va començar a entrenar al Club Futbol Sala d’Arenys de Munt. Feia temps que des de la Fundació buscàvem una entitat on en Marco pogués entrenar, però altres entitats del territori ens havien comunicat la impossibilitat de fer-ho. El CFS Arenys de Munt va dir que sí, es va adaptar i en va treure una experiència que, segons ells, va ser molt positiva i els va canviar la perspectiva. Aquesta és la seva història.

El principi

El primer contacte l’inicia l’Íngrid Carrillo, coordinadora a la Fundació Junts Autisme, que havia estat jugadora del club i hi té un vincle especial. Els va comunicar que hi havia el cas d’un noi, en Marco, de 12 anys, que volia practicar un esport. L’Íngrid els va demanar que, com a club, valoressin la situació i els donessin una resposta:  “era un cas excepcional perquè mai, com a club, ens havíem trobat amb aquesta situació. Des de coordinació del club teníem molt clar que sí que volíem que vingués en Marco, però s’havia de consultar amb junta”, ens explica en Joan Juvé, coordinador de l’entitat.

Quan es va plantejar a Junta, la primera reacció va ser de sorpresa, però al cap de dos segons van dir que sí: “tothom hi va posar molta il·lusió i vam començar a pensar sobre com fer-ho perquè no teníem experiència” diu en Manel Lladó, president del club, “va ser molt maco d’entrada, i després el que ens anaven transmetent el coordinador i l’entrenador d’en Marco encara ho va ser més”.

Comença la formació

Un cop aconseguit el vistiplau de la Junta, el club es va dirigir a Junts Autisme per veure com i què havien de fer. Se’ls va explicar que en Marco sempre aniria acompanyat d’un tutor amb coneixements sobre autisme i sobre la gestió de qualsevol situació: “vam decidir quin horari, en quin grup i quin entrenador serien els que li anessin millor a en Marco, perquè creiem que si hi ha predisposició perquè una cosa surti bé, surt bé, i calia trobar l’ambient adequat”, ens explica en Joan.

I l’equip escollit va ser el grup d’Infantil i l’entrenador va ser en Yeray Muñoz: “al principi va ser un repte nou que em feia una mica de respecte, però l’Íngrid va parlar amb mi i va veure que podria esta preparat i em va tranquil·litzar molt”, en Yeray va estar disposat des del principi a col·laborar i va començar a plantejar els entrenaments.

Com s’organitzaven

La primera part de l’entrenament, l’escalfament i joc entre ells, en Marco estava amb els companys d’equip, participava en tots els exercicis i, quan ja arribava el moment de fer exercicis més específics, aquests s’adaptaven al ritme d’en Marco.

De manera natural es va crear un equip interdisciplinari entre el tutor d’en Marco, en Xavi, l’entrenador, la coordinació i, sobretot, els nois de l’equip: “abans de que vingués, els vam explicar als nois de que vindria un noi nou, que tenia autisme; els vam explicar sobre què era l’autisme”, i van anar fent preguntes.

El primer dia que en Marco va arribar, el van deixar actuar a ell i després, en relació al que ell feia, els altres anaven reaccionant: “va arribar, es va anar presentant, i després en Marco va fer una broma dient que no s’enrecordaria ni de la meitat dels noms, i a partir d’aquí tot”. En Yeray ens explica que entre el capità de l’equip i en Marco es va crear un feeling molt especial i això es va traslladar a tot l’equip: “és un grup molt maco, un grup que sabíem que respondria, molt cohesionat i que venien preparats”, diu en Yeray, “més que un equip, és un grup d’amics i sabíem que en Marco estaria molt a gust amb ells”.

Moments especials

En Marco era un més, sempre explicava als seus companys coses de Pokémons i Dinosaures, els seus temes d’interès, i els companys l’escoltaven amb interès perquè per ells eren nous.

No tot van ser moments fàcils, també hi van haver moments de frustració que, però, es van gestionar com el que era: un equip; “recordo un dia que en Marco es fa frustrar una mica perquè havia de fer un exercici físic, i deia que estava molt cansat, i en Xavi, el tutor, l’apretava una mica; aleshores ens vam apropar a ell i li vaig dir que ho fes al seu ritme, i ell em deia, Yeray no puedo más, estoy muy cansado; fins que es va asseure perquè no li sortia”, l’equip ho va entendre i ell va deixar que passés el moment.

En Marco estava completament integrat en l’equip, proposava jocs i modificacions de joc; participava dels debats post-partit: “Me’n recordo que un dia va proposar una modificació al joc del pilla-pilla i ens va dir que si volíem jugar-hi però corrent com velociraptors, i als altres els va semblar bé i vàrem jugar amb la seva modificació. Ell va estar content i els altres s’ho van passar molt bé fent una cosa diferent”, riu en Yeray.

En Marco va estar jugant amb el CFS Arenys durant sis mesos, de gener a juny, i després ho va deixar. Els seus companys el troben a faltar perquè s’havia guanyat un lloc entre ells i feia que els entrenaments fossin especials.

I el futur?

Preguntem al club també si en un futur volen continuar amb aquest tipus d’iniciatives inclusives, el president comenta que no estan tancats a res, que s’hauria d’estudiar bé el cas perquè sí que al cap i a la fi és una cosa desconeguda, que tots els nens amb autisme són diferents i que van tenir molta sort amb en Marco, però que es podria estudiar: “per nosaltres ha estat una experiència absolutament positiva i molt maca i ha estat un orgull, no ens tanquem a res, però sí sabem que les coses s’han de fer bé”.

L’esport és inclusiu, és fer amics, és fer colla, ajuda a evitar problemes perquè mentre s’entrena hi ha un mínim de disciplina, de companyerisme, de responsabilitats i moltes possibilitats de no caure en altres coses. Això és vital, tant en persones neurotípiques com en persones amb autisme.

Des del CFS Arenys de Munt no tanquen les portes a noves possibilitats: “som un club que tractem molt a nivell personal amb tothom, ens impliquem en les vides dels nois, ens coneixem tots i a tothom brindem un tracte individualitzat. En Marco va ser un més”, acaba en Joan.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari