Entrevista a Bernat Muñoz director de l’obra “Neu”

20190118_Neu assaig

Entrevista a Bernat Muñoz director de l’obra “Neu”

Ahir us parlàvem de “Neu”, l’obra de teatre que es representa al Lluïsos Teatre de Gràcia avu, demà i diumenge. Hem pogut parlar amb Bernat Muñoz, director de l’obra i escriptor del text i ens ha explicat el procés de creació i tot el que l’equip ha anat descobrint sobre l’autisme, plantejant i posant sobre la taula temes tan importants com la relació entre germans, la gestió de l’autisme a l’aula, o la invisibilitat de la condició.

Quin paper juga l’autisme a “Neu”?

Dels tres personatges un té autisme i és el vertebrador de tota la historia. Sense fer spoilers l’obra parla de dues germanes que es troben després de la mort de la mare i que ens mostren dos estils de vida molt diferents: una de les germanes és la que té autisme, l’altra no, i es contraposen moltíssim en referència a com veure la vida i com viure la vida.

L’autisme és un element clau en aquesta obra perquè a través d’aquest personatge amb autisme veiem una manera de viure que, en el fons crec és viure la vida al moment, sense filtres i sense cotilles socials que l’altre personatge sí que té. I és a partir d’aquí que es generen tots els conflictes emocionals que hi ha entre les dues germanes.

D’on ve la inquietud per a proposar un espectacle amb l’autisme com a element vertebrador?

L’espectacle va sorgir a través d’una de les tres actrius, que justament em va proposar de fer un personatge amb aquesta condició. I d’aquí neix “Neu”. Calia vertebrar tota la història, però sí que és cert que com més anava investigant per escriure el text, més interessant se’m feia el tema de l’autisme que realment és un gran desconegut per la gent que el veiem des de fora. Tenim molts estereotips.

Evidentment el primer que vaig voler fer va ser un espectacle completament respectuós i fidedigne amb el que és l’autisme i aquest va ser el motor de “Neu”. Ha estat un recorregut que ens ha donat tot un joc emocional tant per aquest personatge com el de la seva germana sense autisme i el d’un tercer personatge que és capaç de comprendre els dos mons, el de la Tea, el personatge amb autisme, i el de l’Ada, més socialment correcte. La Zoe, és el personatge pont entre aquestes dues percepcions.

 

ADA: La gent volia donar-te el condol, volien demostrar-te que estimaven la mare. I tu t’has posat a cridar quan aquella dona t’ha volgut abraçar.

TEA: No m’agrada la gent ni que m’abracin.

 

El text és vostre o està basat en una obra?

El text és original, l’he escrit jo i està inspirat en aquesta idea de fer un personatge amb autisme. Realment la inspiració ens ha vingut de la vida mateixa: hem estat investigant, tenint reunions, tenint trobades… i ens hem adonat que aquest tipus de conflicte familiar existeix bastant en famílies on un dels fills que té autisme. En el cas particular de l’obra, es tracta d’un adult, però òbviament hi ha aquesta remembrança de la infantesa en la que la família acaba bolcant-se més en la persona amb autisme; l’altre nen o nena potser se sent una mica desplaçat, i ens parlaven d’això, d’aquests conflictes que existeixen també entre germans en alguns dels casos.

Heu rebut suport d’alguna entitat o professional per a escriure’l?

Hem rebut suport de molta gent, però jo destacaria, en especial, dues entitats o institucions: la Fundació Friends, que ens ha permès accedir als seus grups de joves i adults, i hem pogut fer tot el que necessitàvem. Formar-nos, parlar amb aquests grups, participar de la seva realitat, i això ha estat molt interessant perquè hem conegut de primera mà una condició que, francament, no coneixíem. Hi ha molts estereotips sobre l’autisme i ens falta molta informació.  És per això que volíem fer una obra totalment fidedigna i assessorada perquè qui la vegi pugui dir “Ostres, això és realment així”. Evidentment tenint en compte que hem agafat un tipus d’autisme, i que n’hi ha tants tipus com persones.

I el segon suport cabdal que hem tingut ens ha arribat de la doctora Laura Gisbert (psiquiatra) i el doctor Imanol Seitén (psicòleg) del Grup Especialitzat en Autisme de l’Hospital de la Vall d’Hebron, que també ens han assessorat a nivell de text per tal que tot fos correcte i fidedigne al que realment passa i no un show on prima l’espectacle.

D’aquestes dues institucions hem rebut un suport vital, però també cal agrair a tothom que d’alguna manera o altra s’ha implicat, ens ha explicat, ens ha informat, perquè també ens han ofert molta dedicació i estima pel projecte.

De quina manera espereu que l’obra arribi a l’espectador?

Esperem que ho faci de diferents maneres, perquè tractem una història molt humana plena d’emocions en la que la gent es pot sentir identificada en alguns instants de l’obra, potser no amb un personatge en concret, però sí amb alguns trets característics de cada personatge. Penseu que és una obra molt emotiva i això sempre fa que l’espectador pugui connectar més amb l’espectacle.

I després també oferir una imatge diferent de la que tenim sobre l’autisme, perquè se’ns acostumen a presentar uns personatges que potser tenen capacitats molt elevades en segons quines coses (com Rainman, per exemple), com si el que tingués autisme tingués la capacitat de comptar molt ràpidament els mistos que cauen a terra i et diu la quantitat exacta; o que té capacitat per l’astrofísica… Que existeixen, evidentment. Però no són els únics. Per tant intentem que l’espectador conegui una realitat de l’autisme que potser és encara massa desconeguda i a la qual volem donar veu.

És per això també que dissabte i diumenge farem un col·loqui amb gent de la Fundació Friends, per il·lustrar al públic que es vulgui quedar després de la funció amb una visió real del que és l’autisme, i que no el coneguin només a través del cinema americà, que a vegades ens trastoca una mica les realitats en pro de l’espectacle.

Com creieu que s’hauria d’abordar l’existència i prevalença de l’autisme actualment? No només a través de l’art, sinó també a través de la política o l’acció social?

Personalment crec que s’hauria d’abordar d’una manera completament diferent a la que s’està abordant ara mateix. Ara que he pogut estar més en contacte amb associacions me n’he adonat de que realment hi ha una invisibilitat bastant gran i una desconeixença brutal de l’autisme.

En l’art s’ha tractat, però no sempre s’ha tractat de manera fidedigna, la qual cosa fa que a una cosa ja de per si desconeguda se li sumin certs prejudicis o idees errònies.

Per descomptat crec que falta moltíssima visibilitat a nivell institucional: l’altre dia, em va agradar molt una frase que va dir una de les persones que treballa a la Fundació Friends sobre el món de l’educació on, pel que ens van dir, a vegades s’aïlla a la persona amb autisme, que molt sovint està sotmesa al bullying, probablement per desconeixença també, però perquè tendim a aïllar la diferència o al que nosaltres considerem que és la diferència, perquè socialment se’ns ha educat/guiat així, i em deia: “Jo el que faria és treure de classe tots els altres” i penso que té raó, és a dir, per què hem de marginar la persona que està rebent aquesta discriminació?

Però clar, si ja des de les aules, ens expliquen, no es pot abordar la condició com s’hauria de fer, veiem que hi ha un problema greu de marginació tant per desconeixença, com perquè no crec que sapiguem afrontar segons quin tipus de situacions, no només en cas de l’autisme, sinó amb totes les discapacitats.

Aquesta persona actua d’una manera, doncs deixem-la, no l’hem de marginar, no l’hem de separar! Però sembla que tenim aquest carril i l’hem de seguir. Cal que ens n’adonem de que hi ha més carrils a l’autopista i no cal que tots seguim el mateix, n’hi ha molts més i tots arriben al mateix lloc i són igual de vàlids.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari