Leo Montserrat: “Cal una sanitat humana i plural”

leo3

Leo Montserrat: “Cal una sanitat humana i plural”

La Leo ha treballat al CAP d’Arenys de Mar durant molts anys. De fet va ser ella la que va obrir l’àrea bàsica com a cap d’infermeria. El primer nen amb autisme que va conèixer va ser en Joel, el fill de la Neus, directora de la Fundació. Des del primer moment va percebre que alguna cosa l’unia als nens i nenes amb autisme. Ella no sap explicar què és, però diu que li agraden, que els entén, que cal fer un esforç per adaptar el seu entorn i informar la societat. Amb ella, començarem un pla de canvi en el sector sanitari a partir de setembre.

Quan vaig conèixer en Joel em va cridar l’atenció la fortalesa dels pares. Ells em deien, és el nostre fill i hem de lluitar. És d’admirar el que s’ha aconseguit aquí a Junts, també amb l’ajut de tot l’equip, perquè cap porta ni cap impediment ha fet que el projecte parés.

Com entres en contacte amb l’autisme?

Aquí a Junts es van organitzar dos cursos de comunicació a través de pictogrames i m’hi vaig apuntar. I he de dir que la persona amb autisme és un tipus de persona, no et sé dir perquè, que m’agrada. I la gent els descriu com nens asocials, especials, nens que et diuen “ves amb compte”, que a vegades es volen mantenir lluny. Aquesta és la imatge que s’ha anat creant, quan en realitat les habilitats d’aquests nens s’han d’anar treballant mica en mica, perquè qualsevol cosa que facis no prevista per ells és agressiu. Que, de fet, és una cosa que ens passa a tothom, però els que no tenim autisme, tenim la possibilitat de parlar. Ells, molts cops, no.

Al CAP hi ha pictogrames?

No, cada nen venia amb la corresponent terapeuta i portava els pictogrames fets de casa amb les representacions del CAP. Però de cara al futur podem organitzar-nos per institucionalitzar els pictogrames als centres, o perquè tothom sàpiga què és la targeta Cuida’m, i que quan un nen amb autisme vingui, se sàpiga que és preferent i s’iniciï un protocol ja establert per tal de mimar-los i acompanyar-los.

T’has trobat amb casos de desubicació, dins l’equip, davant l’autisme?

Sí però la gran majoria són per desinformació. Recordo que hi havia un nen a qui li agradava molt trencar papers, el relaxava, i jo ja ho sabia, però la meva companya no. I un dia va venir quan hi havia la meva companya i va començar a arrencar pòsters de les parets i a trencar-los, i la meva companya em va dir que era un nen molt mal educat i que què es pensava. Però és perquè no ho coneixia. Hi ha una gran feina a fer d’informació i sensibilització sobre l’autisme.

Com adaptaves l’entorn als nens?

Doncs si s’havien de fer anàlisi de sang, en comptes de portar-los al laboratori general, el que fèiem era quedar més d’hora, i fer-lo a consulta, amb tranquil·litat amb els pares… també per exemple vam decidir no administrar totes les vacunes aconsellades a una nena amb autisme, només li vàrem posar les imprescindibles, perquè la nena patia i s’exaltava molt quan li posaves la vacuna.

Com veus l’autisme?

Jo veig que les persones amb autisme tenen un concepte de la comunicació diferent. Amb ells no pots anar en plan superior o en plan autoritat perquè no ho entenen i perquè no funciona. De totes maneres he de dir que trobo positiu que es comencin a fer sèries sobre joves amb autisme. Encara que no cobreixi la totalitat de l’espectre. Almenys se’n parla. A més crec que són nens molt intel·ligents i que si potencies allò que els agrada, ells se senten còmodes i aleshores pots treure tot el seu potencial.

I com veus la sanitat pel que fa a ells?

Tenim un sistema que va a preu fet: tenim deu minuts per cada nen, cal ser estrictes amb el temps perquè si no se t’acumula la feina a la saleta… aleshores clar, si amb un nen sense autisme has d’anar una mica al seu ritme, has de jugar amb ell i aconseguir a través del joc fer el que cal fer; amb un nen amb autisme, el nostre sistema és de molt poc acolliment. És un sistema estructural. Fred. Però si aconseguim que la preferència es normalitzi, que en parlem, que es conegui, podrem aconseguir moltes coses. Però ara per ara, no estem preparats.

I quins creus que haurien de ser els primers passos?

Hauríem d’anticipar les coses. Els pares haurien de trucar, i  nosaltres, un cop programada la cita amb nens i nenes amb autisme, tenir una mica més de temps. Seguir el procés d’entrada i no forçar. Ara, per exemple, en Joel s’ho deixa fer tot al metge. Però ha estat perquè l’hem anat escoltant, hem anat adaptant-nos a ell. Cal més flexibilitat. Si un dia no té un bon dia, se li dona hora pel dia següent sense problema i amb preferència.

Venies de voluntària a Junts, oi?

Sí, venia vestida d’infermera, amb bata blanca, amb l’estetoscopi i material: xeringues, goma… la goma és molt molesta i costa d’acceptar. I mica en mica el nens s’anaven acostumant a mi i a les coses: com una espècie d’entrenament. I després ja quedàvem a l’ambulatori per a que anessin coneixent l’espai, sense fer res, només accedint a l’espai, veient-nos, coneixent-nos, familiaritzant-se. I crec que això s’hauria de fer amb tots els nens i nenes amb autisme dins el sistema sanitari actual. Es tracta de crear una sanitat més acollidora, més personal. No tan protocol·lària.

Pot ser que la crisi i les reduccions de pressupost dificultin això?

Jo crec que sota l’excusa de les retallades ens hem recreat tots una mica. I tot son números, i números i les persones on son? Ara va tot com amb ordinador, i s’ha perdut el contacte. Jo crec que hem arribat a un extrem en què això ha de fer una catarsi brutal. Abans et cuidaven. Dins el sector, com a treballadora, et cuidaven. Ara, és un no parar, tot són objectius i cada cop són més complicats. Estem perdent. Curiosament treballem amb persones i estem perdent el contacte amb les persones. I amb aquests nens i nenes, així com amb els adults, el que hem de fer és que el sistema s’adapti a ells, no que ells s’adaptin al sistema. Mica en mica.

Com veus la societat pel que fa a l’autisme?

És que clar, si no ets com està establert, ja ets diferent, ets raro… aleshores jo crec que s’han de veure les potencialitats o les capacitats de cada persona. Perquè sembla que el sistema t’exclogui quan no estàs tallat pel mateix patró, quan, en realitat, potser és aquest patró diferent el que farà canviar les coses cap a millor.

Com veus el futur?

Crec que ara ens anem trobant amb una societat que poc a poc (poc a poc, reitero) s’està obrint més a les diversitats funcionals. Cal aprofitar aquest moment. Mica en mica. Cal fer veure als polítics, cal implicar en les decisions a entitats que sàpiguen de què parlen. La sanitat des de que s’ha fet política, és un desastre. Abans el que esdevenia conseller havia passat per tots els nivells sanitaris, i sabia què hi havia, sabia què calia. Ara no, ara et donen la conselleria per llista. Així ens va a la sanitat. Ara tot són cèntims. Abans les decisions es prenien amb criteri i perquè convenia. La sanitat s’està fent tecnòcrata, s’està perdent el factor humà. La sanitat ha de ser humana. Com l’educació. Humanes i plurals.

leo1leo2leo5

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari