Montse Manresa: “Per eradicar l’estigma tots hauríeu de passar temps amb algú que té algun trastorn mental”

20190122_Estigma Històries de vida_imatge web

Montse Manresa: “Per eradicar l’estigma tots hauríeu de passar temps amb algú que té algun trastorn mental”

Són les cinc de la tarda i quasi no es pot passejar pel Carrer Pelai de Barcelona. Feia molt que no veníem per aquí, i ens aclapara una mica la quantitat de gent i de soroll. Però Barcelona té aquell no sé què que ens agrada.

D’aquí deu minuts exactes entrarem a un forn de pa i ens prendrem un cafè amb la Montse Manresa, una dona de 39 anys, diagnosticada amb Síndrome d’Asperger quan en tenia 33 que és activista a Obertament, una entitat que treballa per eradicar l’estigma que existeix en referència a la salut mental. Juntament amb l’editorial Fragile Movement, Obertament ha publicat un llibre titulat “Estigma – Històries de vida contra l’estigma en salut mental” que recull el testimoni de 47 persones que han patit a causa dels estereotips i prejudicis que envolten les diferents condicions.

Ens fa moltíssima il·lusió aquesta entrevista, portem uns mesos escrivint-nos amb la Montse per les xarxes socials i per fi ens coneixerem en persona! La Montse ens explica que, a Obertament, ser activista significa explicar la teva experiència a altres persones per a poder-les ajudar.

Els projectes a Obertament

Un dels projectes dels quals ens parlar la Montse és el projecte “What’s up! Com vas de salut mental” on es busquen a adolescents amb experiència en trastorn mental per a que vagin a instituts a explicar la seva història de vida: “Si no hi ha adolescents ho fem els més grans, i també anem a universitats: cada any la UB i la UAB ens convoquen per a fer sessions a Educació Social i a Medicina”, diu la Montse. Estem d’acord en què, en realitat, s’hauria d’anar a totes les universitats. En aquestes sessions es fa una petita presentació i després es fan exercicis de role-playing seguit d’un debat sobre la gestió dels trastorns i on els activistes d’obertament expliquen la seva història de vida.

El seu testimoni al llibre

El relat de la Montse es titula “Microdiscriminació a la feina” i relata com una companya seva va dubtar d’ella en el precís instant en el que va a saber que tenia Síndrome d’Asperger quan, abans de saber-ho, no tenia cap desconfiança: “Em va saber greu, però has d’entendre que et trobaràs gent de tot tipus: normalment et trobes molt bona resposta, la veritat”, diu la Montse.

20190122_Montse Manresa foto llibre

El diagnòstic d’adulta

Ens explica que no notava res. Que sempre estava sola al pati a EGB, però no hi donava importància. Dos o tres anys abans de diagnosticar-se, algú ja li va comentar que podria tenir autisme, però era un moment el que li estaven passant moltes coses i va decidir no pensar-hi perquè, al cap i a la fi, no l’afectava: “Fent les pràctiques de mestra tenia a una psicòloga de companya que em va fer el diagnòstic”, però ens diu que a ella li va costar molt acceptar-ho: “Nosaltres, els adults, no tenim cap ajuda d’entitats o associacions: en la majoria només es tracten nens i adolescents” i ens diu que ella troba l’ajut que necessita en grups de whatsapp i de Telegram.

“No callar”

Expliquem a la Montse que ens hem trobat casos de persones amb autisme que no ho volen dir al seu entorn per por a que això generi rebuig i que la “naturalitat” amb el que les tracten desaparegui un cop se sap el seu diagnòstic: “Això no ho cal fer. Des de l’experiència sé que tothom et tracta molt bé. No hi ha molts casos en que no et tractin bé. A vegades és més la por de la pròpia persona que té algun tipus de trastorn que no les conseqüències que té un cop es diu”.  Aquesta és una frase que també escoltarem, al cap d’una estona, a la presentació del llibre. La Isa, una de les autores, explica que “Vaig estar 8 anys amagant què em passava a tothom, patint per si algú se n’adonava, i quan ho vaig dir, vaig veure, sorpresa, que no va passar absolutament res. Jo portava vuit anys de la meva vida patint per una cosa que després, en realitat, no va passar”.

A Obertament, ens explica la Montse, es treballa en àmbit educatiu, sanitari, laboral i periodístic: “l’àmbit periodístic ens serveix de molt perquè des dels mitjans cal trencar aquest estigma; amb els periodistes a vegades passa que qualsevol notícia, de seguida destaquen si la persona que ha comès la falta tenia trastorn mental com si aquesta en fos la causa”.

Il·lusionada

La Montse està contentíssima perquè el seu relat surt publicat: “Em van escriure un mail i em van notificar que el meu text havia estat seleccionat! De fet tinc una amiga que està mosquejada perquè el meu l’han seleccionat i el seu no” riu la Montse.

La lluita

“El meu pare va morir quan jo tenia 9 anys i a la meva mare la vaig enterrar el dia en que en complia 27 i cap dels dos van saber mai que tenia Síndrome d’Asperger”. Amb la seva mare la relació no era bona. Maltractament psicològic, problemes d’alcoholisme. A més la Montse ha estat víctima d’abusos sexuals des dels 16 anys amb diverses persones, “i això m’ha afectat moltíssim, i si algú m’ha ajudat a acceptar el diagnòstic han estat els meus amics i companys d’Obertament i de l’entitat on també estic, Activament”.

Quan la família estigmatitza

En un altre relat la Montse explica que una tieta seva va dir al seu nebot d’11 anys que la Montse tenia un “defecte de naixement”, i ens explica també que un tiet seu la va agafar pel coll, la va tirar contra una paret i li va dir  que era un paràsit de la societat i una basura i que s’avergonyia de que fos la seva neboda: “Fa molts anys d’això però això et queda per sempre. Però sóc forta. Tot i que a vegades tinc ganes de tirar la tovallola, m’ha ajudat molt la fe. Soc catòlica i creient i crec que sense això no seria aquí”.

Tot i així, la Montse somriu quan diu que el seu nebot es posa contentíssim cada cop que la veu en el dinar familiar que organitzen anualment: “És cert que si la seva àvia li explica això, què ha de pensar? Però ell com a nens, no té aquest estigma”.

La parella

“La meva parella té esquizofrènia, ell no explica les coses, i a vegades ens n’adonem quan ja està tenint un brot”, explica la Montse que admet estar patint perquè hi ha coses que el desequilibren. Està sota medicació. La Montse també aprofita per denunciar les contencions mecàniques en el sector sanitari, i aprofitem per a parlar de l’estigma sobre l’esquizofrènia: “Em diuen que m’allunyi d’ell, que faci la meva vida”, i, en aquests casos, com es trenca l’estigma? “No deixant mai de banda a ningú. No culpabilitzant a la persona. Amb la meva parella passem caps de setmana molt tranquils, fem moltes coses. La persona no és el brot que pugui tenir, és la resta de dies que està bé i aquestes situacions menys agradables”.

Trencar l’estigma

La Montse ens diu que per tal d’eradicar aquests prejudicis s’hauria de conviure amb persones que tenen trastorn mental. És l’única manera de saber el que realment implica i de veure’ls en entorns naturals: “A Activament tenen els tallers de contacte social, que reuneixen gent que tenen trastorn mental, amb gent que no, i l’any passat vàrem fer un taller i l’últim dia li vàrem preguntar a una de les assistents què li havia semblat, i ens va dir que el primer dia venia molt espantada però que marxava amb amics”.

Us convidem a tots a anar a un d’aquests tallers i a llegir el llibre, que podeu trobar al web de l’editorial, Fragile Movement.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari