Les professionals de Junts Autisme: Sandra Rovira

20181129_Entrevista Sandra

Les professionals de Junts Autisme: Sandra Rovira

La Sandra Rovira treballa a Junts Autisme des de pràcticament els seus inicis. Poc a poc ha anat veient com el projecte s’anava fent gran i ha estat part activa en la millora, expansió i professionalització dels serveis de l’entitat. La Sandra estableix una connexió única amb els nens i nenes: “M’ajuden a ser millor persona”.

Què vas estudiar i de quina manera descobreixes l’autisme?

Vaig començar estudiant psicologia i quan vaig haver de triar les practiques no tenia ni idea del que volia fer; em va tocar un centre que, sincerament, no em van agradar perquè no em deixaven observar les teràpies. Per tant no vaig poder veure de manera pràctica el seu model d’intervenció, sinó que vaig fer classes teòriques i em deixaven entrar a primeres entrevistes amb pares i a avaluacions. A nivell professional les pràctiques em van servir per molt poc, però van ser importants perquè a nivell personal van suposar el meu primer contacte amb l’autisme.

Com arribes a Junts Autisme?

Un cop acabades les pràctiques no trobava feina i vaig pensar que aprofitaria el temps per formar-me: estava entre dos màsters i buscant consell vaig decidir fer un Màster de Psicologia Clínica Infanto-Juvenil perquè tenia molt clar que volia fer alguna cosa amb nens. El màster era de caps de setmana així que si trobava feina no hi hauria problema. Paral·lelament a això, una amiga meva va saber que a Junts Autisme volien una persona i que el que buscaven s’adaptava al meu perfil. M’ho va dir, vaig fer l’entrevista i vaig començar a treballar aquí, quan el centre acabava d’obrir. Era l’any 2012 i això estava molt canviat.

Com t’has anat sentint?

Doncs he vist créixer moltíssim el projecte. Quan vaig arribar, vaig començar fent teràpia a casa d’un nen que segueix amb nosaltres i que aleshores tenia 5 anys i aquest any ha començat l’institut! Veig fotos i al·lucino. Treballàvem a casa perquè l’espai de l’Edifici Xifré encara no estava condicionat.

Un cop l’espai ja es va adaptar, vaig venir aquí i vaig començar a treballar amb un altre nen, per tant, durant els dos primers anys vaig estar amb aquests dos nens exclusivament i va ser increïble: vaig aprendre moltíssim perquè estava estudiant el màster i, tot i no ser especialitzat amb autisme, sí que parlava d’infanto-juvenil i em servia per aplicar coses que anava aprenent.

El màster em va ajudar, sobretot, a tenir una visió més àmplia. Cal recordar que molts nens amb autisme tenen comorbiditats, per tant, si venia un nen o nena que a part d’autisme tenia TDAH o alguna altra condició, podia aportar idees per treballar també els aspectes relacionats amb aquesta. A més, moltes estratègies que vaig aprendre són perfectament aplicables a l’autisme: el màster em va donar moltíssima perspectiva.

Com s’arriba a la decisió de fer impressió diagnòstica?

Al principi a la Fundació únicament s’oferia, a nivell tècnic, servei d’intervenció. Les famílies ja arribaven amb un diagnòstic, però a arrel de que algunes famílies van anar mostrant la necessitat de fer diagnòstic, o que volien una revisió del mateix, vàrem decidir crear aquest servei.  Ens adaptem sempre a la demanda de les famílies que formen Junts, i d’aquesta manera també anem creixent nosaltres com a entitat i com a professionals.

Un diagnòstic, és molt complicat de fer. Com és el procés?

El que més costa és filtrar i sintetitzar la informació: és difícil treure conclusions quan veus a la família i a l’infant durant dues o tres sessions. Però gràcies a la formació i l’experiència desenvolupem eines per intentar abastar la màxima informació en aquestes sessions. Ens fixem en tot: en la família, en l’infant, en l’infant a casa, en l’infant a l’escola… perquè com més informació tinguem, més eines i coneixements tindrem per fer un diagnòstic precís i més podrem acotar.

És un servei que implica una gran responsabilitat, molta concentració i molta feina: fer un diagnòstic ens suposa copsar tota la informació útil possible, reflexionar-hi, plasmar el que es considera rellevant en un informe i treure conclusions. Cal estar obert a tot, tot pot passar: pot ser que el nen o nena tingui un mal dia, i per tant, potser no es poden treure conclusions d’una avaluació i s’ha de repetir.

I també vas a les escoles?

Sí, al fer un diagnòstic també tenim en compte el comportament dels nens i nenes a l’escola. A vegades falta informació i també s’ha de tenir en compte que el nen o nena ha de presentar dificultats en tots els entorns: si en presenta a casa, però a l’escola no, potser no és un diagnòstic d’autisme. Cal assegurar-nos de tot, i a vegades cal veure in situ el comportament.

Aquí és important també que les escoles siguin el màxim de col·laboradores possible perquè en realitat es posa en joc el futur del nen i la possibilitat de fer un bon diagnòstic per poder fer una bona intervenció el més aviat possible. Això és clau. I hi ha escoles que no estan tan disposades a col·laborar. A part, a nivell d’administració, tampoc se’ns donen eines per aconseguir el permís o la llibertat d’accedir a segons quins llocs que serien molt útils per a observar els nens i nenes i treure’n conclusions.

A nivell personal, què significa treballar amb nens amb autisme?

Uf… m’ensenyen moltíssim, perquè em fan tenir més paciència, em fan ser millor persona, aprenc moltíssim sobre com millorar, sobre com adonar-me de coses que faig malament, de rigideses meves, de que realment no són tan diferents, però tenen més dificultats que nosaltres en el seu dia a dia perquè no disposen de certes eines que nosaltres utilitzem perquè el que ens envolta no ens afecti tant.

També, des d’una altra perspectiva, veig que es pot arribar molt lluny si t’ho proposes i t’esforces; que són molt valents i valentes; estant amb ells i elles te n’adones de que l’autisme no és un trastorn sinó que és una condició i que cada nen i nena són completament diferents. L’autisme és una part més d’ells.

Com veus el futur de les persones amb autisme?

La veritat és que a nivell personal m’espanta una mica perquè tenim força nens que d’aquí relativament poc ja seran adults. Ho veig molt proper i cal que ens formem més sobre aquest tema i que es vagin consolidant els projectes que tenim sobre vida adulta.

Cal buscar recursos i cal començar a activar-los. Penso que en aquest sentit cal treballar molt en context natural, en un pis, en ambients laborals reals i sobretot potenciar la recerca laboral pels joves amb autisme.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari