Quim Bigas: “Les persones amb autisme són rellevants”

20190311_Quim Bigas

Quim Bigas: “Les persones amb autisme són rellevants”

El dia 7 d’abril a les 12.15 en Quim Bigas, ballarí i coreògraf nascut a Malgrat de Mar i que actualment combina les seves feines entre Copenhagen, Barcelona i Estocolm farà el seu espectacle “Molar”. Les seves peces són, sovint, força crítiques i alhora mostren una gran sensibilitat cap a la societat, la vida, l’art, les persones i l’entorn. Parlem amb ell sobre autisme, dansa, solidaritat i futur.

Què saps de l’autisme?

Pel que sé, l’autisme és un altre tipus de capacitat pròpia d’algunes persones que tenen una relació amb el context, ja sigui l’espai o les persones, diferent amb les formes, diguem, estandarditzades. L’autisme és un altre tipus de relació amb el context i el món.

Com vas entrar en contacte amb Junts Autisme i què et va portar a participar a la festa del 7 d’abril?

Vaig entrar en contacte amb Junts Autisme a través d’una molt bona amiga meva que em va parlar de la Fundació i, a més, vaig assistir a la Festa Holi de Junts que es va celebrar el passat mes de setembre. Amb aquesta amiga sempre hem parlat de la possibilitat de col·laborar perquè a mi em venia molt de gust poder participar d’alguna manera de les activitats de Junts Autisme. I és això el que em porta a participar: les ganes de col·laborar, de contribuir, de participar, i ser afectat dels contextos on em trobo. Aquest n’és un i em fa molta il·lusió, em ve molt de gust ser-hi i agraeixo la possibilitat de deixar-m’hi ser.

Explica’ns una mica de què tracta “Molar”, l’espectacle que veurem el dia 7

Molar comença amb la pregunta “Què és per a tu molar, i què prefereixes, molar tu o que molin els altres?” I a partir d’aquesta pregunta es destapen formes d’actuar o formes que coneixem sobre la idea de molar que em connecten a les emocions i en particular a la felicitat. Molar és un espectacle de dansa on em comprometo amb una estructura que parteix de l’imaginari que s’ha generat en la cultura popular al voltant de les emocions i la idea de felicitat i, d’alguna manera, intento trobar formes de convertir i trencar una mica aquestes normes i estàndards i buscar una cosa molt més encarnada i present.

Com creus que es tracta la discapacitat/diversitat funcional des del món de la dansa?

Depèn molt dels artistes. Hi ha moltes associacions i moltes companyies de dansa que estan integrades per persones amb discapacitats i diversitats funcionals vàries. Trobo que en alguns casos la dansa ha donat una porta d’entrada com a mitjà d’expressió d’aquestes persones i hi ha una gran nombre d’associacions i companyies que hi treballen. Crec que la diversitat es tracta des de l’oferir una porta a un lloc des d’on poder expressar-se, des de la sensibilitat, des de l’escolta i de trobar formes de que sigui una cosa, realment, per a tothom.

Tot i així, jo no tinc una gran experiència en aquest camp ni he vist moltes companyies d’aquestes característiques. És cert que hi ha tota una xarxa de companyies que es dediquen al món de la diversitat funcional però potser no tenen un accés a espais més convencionals i es mantenen en contextos on ja es parla de cohesió social i de diversitat. En aquest cas, sí que és veritat que es tracta molt, des de la meva experiència, a partir de l’etiqueta i des de l’estigma, que crec que és el que més costa de defugir en qualsevol tipus d’aproximació a la dansa o a la cultura com a eina de transformació social: el fet que la dansa doni una visibilitat però des d’un lloc molt concret i unes característiques concretes. I tot i que alguns aconsegueixen reafirmar i empoderar aquests col·lectius, n’hi ha altres que (depèn dels col·lectius, les propostes, etc) els acaba posant en aquella caixa diagnosticada que a vegades a mi, personalment, em sembla menys interessant.

Què creus que es podria fer?

No ho tinc clar perquè jo tampoc em dedico molt en aquest camp. Sí que és veritat és que una cosa de les persones que m’obsessiona quan treballo són l’accés i quin tipus d’espais comuns poden generar els nostres treballs. Crec que, per una banda, a nivell de públic i accés hi ha tot un camp, com el projecte d’Apropa cultura, que fa que gent amb diversitat funcional accedeixi a veure espectacles com a espectadors. És una bona proposta facilitar l’accés.

D’altra banda també em sembla interessant trobar formes de creació que siguin horitzontals i que el que es faci no passi pel filtre d’una persona que té les funcions estàndards que ja coneixem. És el que més em crida l’atenció: com es poden aportar les maneres de veure i fer de les persones amb diversitat funcional sense el filtre de les persones que no en tenen?

Potser això demana un altre tipus de temporalitat, un altre tipus de lògica, però crec que és important donar aquests espais i no donar per suposat que la forma creativa, com estigui escenificada la peça, o com estigui creada, passi per aquest filtre de la no-diversitat.

Creus que la dansa podria ser un vehicle que ajudés a les persones amb autisme?

Crec que les persones amb autisme poden ajudar a la dansa també. A mi m’agradaria canviar la perspectiva i fer que les persones amb autisme féssin dansa, que no només la dansa els ajudi a ells. Que també crec que va relacionat amb la pregunta anterior.

Jo crec que ens podem ajudar tots amb la dansa, perquè hi som tots, perquè ens comuniquem, perquè ens podem donar suport i ens regalem afectes i moviments i crec que la dansa és un accés a moltes persones com a eina d’expressió que només necessita el moviment intern i personal de cada persona. Quan penso en les persones amb autisme penso en persones que tenen una relació amb l’espai determinada, i que a través de la dansa podrien accedir-hi de manera diferent i oferir un accés diferent.

Les persones amb autisme poden ser contribuïdores amb la dansa: com la veiem, com la vivim, com l’experimentem i com ens relacionem amb la realitat. I hi ha molt a dir. I les persones amb autisme son rellevants.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari