Societat i autisme – qui s’ha d’adaptar a qui?

20180611_Robotexpressió

Societat i autisme – qui s’ha d’adaptar a qui?

Ja fa temps que portem plantejant-nos la possibilitat d’anar publicant articles que mostrin quina és la nostra visió sobre l’autisme i quines accions i polítiques del nostre voltant s’adeqüen a aquesta visió i quines no. Creiem que aquesta també serà una manera d’acostar-nos a vosaltres.

El primer article sobre el que volem parlar, és aquest.  En aquest article s’ensenya com des d’una universitat d’Escòcia han desenvolupat un robot capaç (atenció) d’ensenyar a adults amb autisme a reconèixer les expressions facials. Independentment de les característiques físico-facials d’aquest robot -que no semblen les més indicades per a mostrar emocions, i molt menys ensenyar-les-, la nostra pregunta és: per què en comptes d’invertir X milions d’euros en la invenció d’un robot, no s’ha invertit la mateixa quantitat en formar les empreses, les escoles, els comerços de la zona sobre què és l’autisme i com es pot, entre tots, millorar a vida de les persones que el tenen?

Per què quasi sempre han de ser les persones amb autisme a adaptar-se a la resta? A una persona amb cadira de rodes no se li demana que poc a poc es vagi entrenant, per, un dia, poder pujar l’escala de l’oficina. No. És més, s’han començat polítiques d’accessibilitat a la gran majoria de municipis d’Europa. Tant costa adonar-se’n que si es canvia l’entorn per a les persones amb alguna diversitat funcional física, també s’ha de canviar per a les persones amb alguna diversitat funcional psíquica o neurològica?

Creiem que, sí, és necessari treballar amb les persones amb autisme per a poder millorar la seva interacció amb el món que els envolta; per ajudar-los a conèixer, és a dir, donar-los coneixement i bases socials (com es dóna als nens neurotípics) però d’una manera que ells i elles la puguin entendre. Establir vincle. Però, a partir d’aquí, l’esforç ha de ser compartit.

No se’ls pot exigir que ho aprenguin tot i que s’adaptin si realment volem un futur per ells en aquesta societat perquè aquest, considerem, no és el plantejament ni correcte ni inclusiu que nosaltres busquem: la societat és plural. Dins d’aquesta pluralitat també hi entren les persones amb diversitat funcional. Cal que la societat comenci a adonar-se’n que ella mateixa ha d’ampliar mires, ha d’acceptar aquesta diversitat, l’ha d’entendre i l’ha d’incloure en el seu dia a dia.

En l’article diuen: “El principal problema no és que [les persones amb autisme] no sàpiguen dur a terme la seva feina”, diu un dels creadors del robot: “són les polítiques al lloc de treball, sobretot ser capaços d’entendre el que la gent realment vol dir, en comptes d’interpretar literalment el que diuen. I part d’això rau en entendre les expressions emocionals”. Més al nostre favor: no necessitem que un robot ensenyi expressions facials a les persones amb autisme, necessitem que els companys d’aquestes persones amb autisme normalitzin la seva situació, adaptin el seu discurs a les seves necessitats i comencin a interactuar de manera inclusiva amb aquells que no tenen les mateixes capacitats que ells i elles.

Apreciem l’interès de l’equip de científics i enginyers que han pensat en com poder millorar la vida de les persones amb autisme, però creiem que aquesta no és la manera. La manera és educant. A tothom. Des del principi. I si ja no es va a l’escola, des de les empreses. I si ja no s’està treballant, des dels Centres Culturals, Casals d’Avis, Residències, on faci falta. Perquè cal informació.

Cal que aquesta societat comenci a despreocupar-se més d’omplir-se les butxaques i ocupar el temps, i a preocupar-se més d’obrir els ulls i descobrir que l’envolten realitats que la poden fer molt més rica.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari