The Good Doctor

The good doctor

The Good Doctor

Autisme, síndrome del savi, o savant i un gran talent per la medicina. Concretament per la cirurgia.  Aquestes són les característiques amb les que es presenta en Shaun Murphy, el protagonista de la sèrie The Good Doctor que es va estrenar fa dos dilluns a Telecinco, que ja porta quasi mig any tenint èxit als EEUU i que, per cert, aquest passat dilluns, en el seu segon capítol, va aconseguir un 25,8% de quota de pantalla. Un resultat brutal.

A partir del debat sobre el seu ingrés o no com a metge resident en un important hospital, comença el periple del protagonista aprenent el protocol, les normes socials, el respecte a l’autoritat (o no), la gestió de les frustracions, els canvis de rutina, la superació de traumes, i el desvetllament de moments clau del seu passat que fan que la sèrie no deixi 1. De sorprendre; 2. D’informar; 3. D’emocionar, perquè realment és una sèrie que no deixa indiferent i si estem una mica tous i toves és millor agafar una capsa sencera de kleenex perquè déu ni do.

A Junts ens n’alegrem de que hi hagi una sèrie així. Perquè des d’un primer moment es presenta l’autisme com una condició difícil de gestionar. Sí, també hi ha moments entranyables causats per les dificultats de comprensió social del protagonista, però també es mostra molt fredament una de les realitats més fosques de l’espectre autista: la reacció dels que no coneixen aquesta condició.

És cert, el noi té altes capacitats de comunicació; té síndrome del savi (és a dir, és capaç d’acumular fàcilment una enorme quantitat d’informació, coneixements i dades) i no representa la totalitat de l’espectre. Però va molt més enllà d’en Sheldon Cooper, per exemple.

Veiem una evolució en el tractament de l’autisme en les sèries de televisió fetes a EEUU pel gran públic. I això ens sembla positiu. The Good Doctor no és com Atypical -una sèrie per cert que us recomanem a tots i de la qual en trobeu una ressenya aquí– que està a Netflix exclusivament pels usuaris d’aquesta aplicació (que no són pocs); sinó que s’ha estrenat en obert a Estats Units, està movent-se internacionalment i no ofereix una visió de l’autisme ensucrada, divertida o satiritzada: ofereix la visió de l’autisme concret del personatge d’una manera molt complerta.

Ara bé: no n’hi ha prou. L’autisme no és això. L’autisme és un espectre, i com a tal, reuneix dins el seu ventall de possibilitats des de persones amb altes capacitats comunicatives fins  a persones amb menys o gens capacitats comunicatives i més necessitat de suport. Però clar, aquestes persones no venen tant. No donen tant de joc. Podrien ser, com a molt, un personatge secundari, d’aquells que toca la fibra però que deixa que la trama segueixi, oi?

Doncs no. Perquè l’evolució de les persones amb més necessitats de recolzament també és una història que val la pena explicar. Perquè cada dia se superen a ells mateixos mil vegades més que els neurotípics. Perquè no parlen, però aprenen, i es desperten cada dia en un món que molts cops no entenen, però que gestionen el millor que poden. I això és admirable. I és explicable.

Tenim centenars d’històries que valen la pena. Tantes com persones amb autisme hi ha. Totes parlen de superació. En totes trobem trames interessants. Totes ens fan ser millors persones quan les coneixem perquè ens n’adonem de la pluralitat que ens envolta, i de la bellesa d’aquesta pluralitat.

Senyors i senyores productors i productores. Si voleu noves idees, si voleu trencar esquemes i fer que realment el vostre missatge valgui la pena, aquí estem. Esperant-vos.

comunicacio
comunicacio@juntsautisme.org
No hi ha comentaris

Publica un comentari